Crisi climàtica: de l’emergència a l’ultimàtum

La proliferació de notícies sobre l’emergència climàtica en la que estem instal·lats va camí de convertir-se en una versió contemporània -i catastròfica- del compte del llop. El tema ja no és marginal i ocupa un lloc central a les agendes de la comunitat internacional. Lamentablement, però, a nivell geopolític el discurs contra el canvi climàtic es queda més en el terreny de la retòrica que en el dels fets. I això fa que tots plegats estem anestesiats contra informacions rellevants que, amb una persistent pluja fina, irrompen als mitjans de comunicació i que passen sorprenentment desapercebudes quan haurien d’encendre tots els llums l’alarma.

Ara fa unes setmanes ens vam trobar davant d’un d’aquests episodis. Em refereixo a un informe presentat per l’IPCC -el grup de científics que des de fa més de tres dècades analitza l’escalfament global per a l’ONU- i que envia un missatge d’ultimàtum a la humanitat. Resumint molt, aquest estudi alerta que, si es vol complir amb els acords de la cimera sobre el clima celebrada a París el 2016 -subscrits per més de 200 països-, les emissions de gasos d’efecte hivernacle haurien de tocar sostre abans de 2025 per començar a disminuir de maner dràstica. És a dir: no n’hi ha prou en frenar el creixement dels indicadors, hem d’invertir la tendència de manera immediata. Una recomanació que xoca amb els plans dels principals països, que preveuen seguir creixent en emissions fins al 2030. El mateix informe alerta que si aquest full de ruta es materialitza, l’escalfament climàtic es multiplicarà per 2,5 provocant el caos climàtic.

Al punt de mira (immediat) hi ha els combustibles fòssils: el carbó, el petroli i el gas són insostenibles des del punt de vista mediambiental. I una alternativa clara, verbalitzada pel mateix António Guterres, secretari general de Nacions Unides: les energies renovables i la mobilitat elèctrica. Els autors de l’informe ho tenen molt clar: és ara o mai. I denuncien l’escàndol que suposen els ajuts públics a aquestes modalitats energètiques que signifiquen una amenaça global contra la que no queda més remei que ser alarmista, perquè el marge de maniobra ja és inexistent.

El mateix informe elimina la possibilitat de demagògia en la que intenten moure’s els negacionistes del canvi climàtic, sent molt contundent en els arguments científics que demostren que la petjada de les activitats humanes és la responsable de l’increment dels fenòmens meteorològics extrems en les últimes dècades. Una tendència que no fa més que accelerar. L’envergadura de les catàstrofes que haurem d’afrontar és molt difícil de preveure, però una cosa és segura: si no rectifiquem, hi haurà més desgràcies i seran més grans. El seu impacte, com acostuma a passar, serà desigual en funció de l’àrea del planeta a la que es viu i la situació socio-econòmica. Però, segons aquest informe, malauradament n’hi haurà per a tothom.

 De xifres que il·lustren l’ultimàtum n’hi ha moltes, però per fer-ho molt fàcil d’entendre n’hi ha una que és molt clara: el llindar de seguretat que es va fixar als acords de París alertava que no es podia superar un increment de 2 graus Celsius en la temperatura del planeta respecta els nivells preindustrials, advertint que per sobre dels 1,5 ja aniríem molt malament. Actualment ja som a l’1,1 i, si se segueixen els ritmes actuals, estarem als 2,8 aquest mateix segle, el que implica sequeres devastadores, pujades del nivell del mar catastròfiques i pèrdua dramàtica de biodiversitat. 

Les successives fotos que els informes de l’IPCC han fet a la situació del planeta des que es va crear aquest organisme el 1988 han servit per fonamentar acords com els de París. Aquesta última ha revelat que les mesures de 2016 són insuficients i que cal adoptar molt estratègies més dràstiques de manera urgent. I posar-les en pràctica. Perquè, tal com denuncia el secretari general de l’ONU, la llista de promeses incompliertes és molt llarga.

La conjuntura internacional que tenim al davant no és la millor. Amb la recuperació econòmica com a prioritat després d’una pandèmia i una guerra al cor d’Europa les qüestions climàtiques sembla que hagin quedat a un segon pla. Però aquest informe demostra que no ens ho podem permetre. La comunitat internacional ha de canviar de velocitat perquè el planeta ja ho ha fet. Abans que sigui massa tard.

Comparteix: