El color de l’hidrogen

El debat sobre quines modalitats energètiques del futur ha estat una constant de l’evolució humana des que Prometeu va robar el foc als Deus. Sempre pivotant sobre dos factors: els costos econòmics i l’impacte sobre el medi ambient, que no deixa de ser, també, un cost, com estem veient amb les conseqüències del canvi climàtic.

Les energies del futur se succeeixen unes a altres avalades per la ciència i per una determinada conjuntura geopolítica que les converteix en les escollides per ser la solució màgica a una demanda
creixent i, lamentablement, bastant irreflexiva pel que fa als impactes de la generació d’energia. Algunes d’aquestes modalitats fins i tot desapareixen pel camí ja que, amb el temps i els canvis de conjuntura, deixen de ser tan miraculoses que s’havia explicat, com s’ha vist amb el fracking als Estats Units.

Ara, a Europa, i a bona part del món, hi ha un ampli consens institucional i polític que l’hidrogen verd és l’energia del futur. La Comissió Europea impulsarà en els propers anys les denominades Valls de l’Hidrogen, zones on desenvolupar aquesta modalitat energètica, que certament té un gran potencial si se solucionen els interrogants que encara queden per resoldre. Un d’ells és el color, perquè l’hidrogen només es pot considerar verd si l’energia que alimenta la seva producció és d’origen renovable. I aquesta és la gran qüestió.

Tarragona s’ha postulat des del primer moment com a candidata per ser una d’aquestes Valls de l’Hidrogen amb el lideratge de la URV i la implicació de bona part del nostre teixit institucional i econòmic. Les característiques socials, econòmiques i geogràfiques de les nostres comarques i la nostra experiència i especialització en el camp de l’energia ens converteixen en uns candidats per aspirar a rebre una part dels ingents fons europeus que es mobilitzaran per a aquesta causa. Però a Tarragona i a tot Catalunya tenim pendent de resoldre el tema del color de l’hidrogen.

Ara fa unes setmanes s’anunciava que les comarques de Tarragona tindran l’electrolitzador més important de l’Estat per fabricar hidrogen renovable, gràcies a l’impuls de Repsol, Enagas, Messer i Iqoxe. Però no tenim, ni tindrem a mig termini, capacitat per alimentar aquesta planta amb energia verda perquè l’hidrogen que en sortirà pugui penjar-se aquesta etiqueta. I això és pel retard que acumulem en el desplegament d’instal·lacions eòliques i fotovoltaiques. O perquè no som capaços d’assumir que, ja que no ens posem d’acord en on han d’anar aquestes instal·lacions, una opció és fer línies de transport que ens facin arribar l’excedent de renovables que hi ha a la comunitat autònoma veïna, l’Aragó.

Les dues opcions provoquen impactes sobre el territori. Els dels parcs fotovoltaics o eòlics o els de les línies de transport de l’energia. Totes dues opcions generen rebuig social allà on són plantejades. Però urgeix que tots plegats ens fem una reflexió com a país: si volem un model energètic descarbonitzat liderat per les renovables caldrà assumir aquests impactes i que els territoris assumeixin una certa quota de solidaritat per tal que el model es pugui materialitzar. A Tarragona ja tenim una certa tradició d’assumir aquests impactes i els de les renovables són menors que els d’altres modalitats històriques implantades al nostre territori.

Cal que el Govern faci la pedagogia adequada per tal que aquestes infraestructures energètiques tirin endavant. Però també cal que el Govern governi i estableixi mecanismes de decisió que pugui
desencallar en terminis raonables els projectes que ja estan presentats, els que han de venir i, en definitiva, les apostes que poden consolidar aquest nou model energètic que representa la formidable inversió de l’electrolitzador de Tarragona. Que, per cert, necessitarà també d’infraestructures que generaran impactes sobre el seu entorn. Si no ho fem així, passaran els anys i continuarem malgastant energia amb paraules que no es converteixen en fets.

Comparteix: