El president del Govern, Pedro Sanchez, anunciava aquesta setmana una primera proposta de distribució dels fons europeus Next Generation, amb dos prioritats molt clares: l’impuls al vehicle elèctric (dotat amb 13.200 milions d’euros) i la rehabilitació de vivendes per fer-les més sostenibles (en aquest cas, 6.800 milions d’euros). Són dues apostes que, en la mesura en la que pretenen impulsar la transició energètica, van en la direcció adequada i que provoquen grans titulars. Queda, però, molta lletra petita per escriure, que caldrà escriure, a més, a tota velocitat si volem reeixir en el propòsit primer d’aquesta mobilització de recursos sense precedents: salvar empreses, en particular les més petites, les que generen més llocs de treball i les que, també, són les principals palanques de canvi, d’aquesta canvis de model que Europa vol accelerar amb aquests extraordinaris fons ‘Next Generation’.

Per començar, la proposta ha trigat massa en posar-se sobre la taula. Recordem que el tret de sortida a aquests fons d’emergència per pal·liar els efectes de la pandèmia sobre les economies dels països de la Unió Europea i és encara molt preliminar, si tenim en compte que ha de passar pel Congrés dels Diputats, primer, i pels mecanismes de control establerts per la Comissió Europea. Un filtre, aquest últim, que no serà cap passeig militar a jutjar per la batalla plantejada pels denominats països frugals, que en el debat sobre l’aprovació d’aquests fons van manifestar els seus recels que les economies perifèriques en fessin un mal ús, uns recels que continuen ben vius, en bona part de manera justificada, perquè els precedents d’europeisme de caixer automàtic són nombrosos (agafar els diners i gastar-los sense cap control i sense fer les reformes que Europa demana).

Cal, doncs, afinar bé en com es gasten aquests diners. Les directrius són clares: es busca la transformació econòmica per la via de la digitalització i l’impuls de la transició energètica. En el cas del vehicle elèctric, cal anar molt en compte en oblidar-se que no n’hi ha prou en ajudar als fabricants. El que cal és impulsar les infraestructures de recàrrega, perquè si no n’hi ha prou aquesta modalitat no acabarà d’arrelar entre els consumidors. I per això, hem d’apostar per les estacions de servei existents, ja tenim aquesta infraestructura i s’ha d’aprofitar. Això si, caldrà posar-hi recursos públics, però té sentit, perquè estem defensant l’interès general.

En aquesta primera proposta -que suma un total de 50.000 euros que es volen activar en els propers dos anys- hi ha, a més del vehicle elèctric i al rehabilitació de vivendes, vuit àmbits més que sumen,cadascun, entre els 4.000 milions i els 3.000: modernització de l’administració, digitalització de les pimes, impuls al 5G, foment de l’economia circular, un pla de competències digitals, modernització del sector turístic, el desenvolupament de la ciència i la innovació i el desplegament de les energies renovables.

En aquesta darrera partida, la més petita en quantia amb 3.165 milions d’euros, també és molt important afinar en les accions on es posen aquests diners. Des del meu parer, no s’han de subvencionar les instal·lacions, perquè es paguen a si mateixes, són rendibles i s’amortitzen amb poc temps. I ja vam tenir la mala experiència de les primes, que van distorsionar el mercat i ens van permetre fer un pas endavant per haver-ne de fer tres enrere. És una pantalla superada i no és una bona idea engreixar artificialment un sector que, si el deixen fer, és prou rendible per si mateix.

El que si necessita aquest sector i els seus usuaris potencials és que es donin totes les facilitats des del punt de vista de les tramitacions, el marc legal i, molt important, la integració de l’energia a la xarxa. És en aquest darrer àmbit, el de les infraestructures de transport d’energia, on són necessàries les inversions i els recursos dels fons Next Generation. Especialment a les zones on la xarxa de distribució està saturada, com és el cas del Camp de Tarragona i el Baix Camp, on ja hi ha molta indústria al costat de la qual hi ha àrees ideals per ubicar-hi parcs fotovoltaics, perquè no tenen recorregut agrari i perquè estan molt a prop de punts de gran consum, un fet que redunda en eficiència i costos de transport. Però cal millorar les xarxes d’aquestes zones, que ja van molt carregades.

Sense oblidar l’impuls a les comunitats energètiques, una fórmula fonamental, que ja està donant fruits a països com Alemanya i Holanda, de la que ja vam parlar en un article anterior i que empodera als consumidors, que passen a ser també productors. Cal conscienciar la societat -i aquí s’hi poden destinar recursos en forma de campanyes de conscienciació- i, molt especialment, aplanar el camí burocràtic i ajudar a les entitats locals que les impulsen. La resta, caurà pel seu propi pes, perquè els beneficis són clars i transversals.

Convé, doncs, afinar bé en la lletra petita per aprofitar aquesta gran oportunitat. I fer-ho de pressa, amb transparència i reduint la complexitat de la seva tramitació, si és que realment volem que aquests recursos serveixin per provocar canvis i salvar pimes i no per alimentar, un altre cop, les clàssiques repartidores de l’IBEX 35. Ens hi juguem molt.

Comparteix:
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *