Independència energètica, un actiu (més) valuós en temps de guerra

La independència energètica absoluta és probablement utòpica, perquè els combus-tibles fòssils i altres matèries primeres són on són. Però un factor que ajuda molt a acos-tar-s’hi és el desenvolupa-ment de les renovables

La invasió d’Ucraïna està demostrant, un altre cop, que la independència energètica té un valor enorme per a un país, especialment en temps de guerra. El món canvia, però els polítics i governants no deixen de considerar l’energia com un sector estratègic, precisament per aquest motiu. Posem un exemple evident i que ens toca de molt a prop: la Unió Europea aplica sancions econòmiques a Rússia, però es veu forçada a seguir comprant-li gas i petroli, perquè no és independent en l’àmbit energètic, a diferència dels Estats Units i el Regne Unit, que sí que es poden permetre aquest luxe i en fan bandera.

En aquest escenari, els països europeus han d’assumir, primer, aquesta contradicció moral. I, com ja estem notant, també un encariment de preus energètics que és un torpede a la línia de flotació al poder adquisitiu dels seus ciutadans i la competitivitat de les seves empreses.

Una situació contra la qual no hi ha cap antídot plausible, si exceptuem la fórmula màgica d’apagar les calefaccions que ha proposat l’Alt Representant Europeu per a Afers Exteriors i Seguretat (permetin-me la ironia).

La independència energètica absoluta és probablement utòpica, perquè els combustibles fòssils i altres matèries primeres són on són. Però un factor que ajuda molt a acostar-s’hi és el desenvolupament de les energies renovables. I, com saben, a Catalunya anem amb molt retard. Recentment he tingut l’oportunitat de participar en representació del Consell General de Cambres de Comerç de Catalunya a la primera sessió de la Taula de Diàleg Social per les Energies Renovables, un nou instrument de la Generalitat -constituït encara provisionalment- per canalitzar, entre d’altres, el debat sobre un tema sensible territorialment: on han d’anar els parcs fotovoltaics i eòlics que necessitem per avançar, d’una vegada per totes, cap als objectius que ens hem marcat.

És cert que és un tema sensi-ble en l’àmbit territorial. I que això requereix participació. Però també és crític, per la conjuntura actual i per l’emergència climàtica

I és cert que és un tema sensible en l’àmbit territorial. I que això requereix participació. Però també és crític, per la conjuntura actual i per l’emergència climàtica. Fora bo que aquests procediments participatius interioritzessin la urgència dels objectius d’interès general que, des de fa temps, tenim a sobre de la taula si no volem que aquest mecanisme degeneri en les habituals tàctiques dilatòries dels governs quan han de prendre decisions que no agradaran a tothom. Aquí ha de primar un altre valor: el de la responsabilitat de país.

El món (i Catalunya, que encara que de vegades no ho sembli en forma part) s’ha marcat com a objectiu arribar a la neutralitat climàtica i la descarbonització el 2050. L’any i l’objectiu queden molt lluny. Però abans, el 2030, tenim uns objectius preliminars que, per complir-los haurem d’instal·lar en aquesta dècada de la qual ja portem dos anys fins a deu vegades la capacitat de generació elèctrica en renovables que havíem instal·lat abans de 2020. I, com imaginen, el ritme que portem és clarament insuficient. Sense oblidar que, a banda de generació ens falten línies de transport per distribuir l’electricitat per tot el país, un altre tema en què, de moment, s’imposa la cultura del no (allò del not in my back yard que hem comentat en altres articles).

Per tot plegat, necessitem organismes de diàleg, sí. Però, valorant la voluntat d’implicar tants actors socials, hem d’enfocar bé els objectius i la responsabilitat que se’n deriva sigui una prioritat per a tots els seus agents. I això s’ha de posar al calendari per evitar derives assembleàries que, a mesura que passa el temps, ens continuïn fent pujar els colors com a país.

Especialment quan ens comparem, per exemple, amb altres comunitats autònomes de l’Estat que ens porten molt avantatge en una cursa en què tots n’hem de sortir guanyadors.

Comparteix: