La locomotora alemanya accelera amb combustible verd

Fa uns dies llegíem que el nou pacte de govern a Alemanya posava la sostenibilitat i la transició ecològica al centre del seu full de ruta. L’acord entre socialdemòcrates, lliberals i verds dibuixa un canvi de paradigma que refunda l’economia alemanya com a “social i ecològica”. Sostenible, en una paraula. Són termes solemnes propis d’un pacte de govern, però que van acompanyats de compromisos concrets que marcaran l’agenda política de l’executiu que a partir del proper dimecres liderarà Olaf Scholz. Avenços en sostenibilitat tan necessaris com fixar en el 2030 el deadline de la descarbonització i al 2045 el de les emissions d’efecte hivernacle; impulsar el transport de mercaderies en ferrocarril un 25% pel seu menor impacte ambiental; potenciar els punts de recàrrega i els incentius per superar els 15 milions de vehicles elèctrics el 2030; o accelerar les inversions en energies renovables, quantificades i calendaritzades, per seguir transformant un model energètic ja sense centrals nuclears. Entre d’altres mesures, com veuen, molt concretes.

No pretenc idealitzar la manera de fer de la política alemanya, que també té les seves contradiccions. Però els que defensem la necessitat imperiosa d’avançar cap a la sostenibilitat per la via de les mesures polítiques concretes hem mirat aquests dies amb enveja el que estava passant a aquest país: la locomotora alemanya torna a accelerar, i ara ho fa amb combustible verd. Un canvi de velocitat política i social que contrasta amb les negociacions dels pressupostos a Catalunya, que s’han reduït als habituals intercanvis de cromos amb poca presència de les grans qüestions de la transició ecològica que, quan s’han posat sobre la taula, ha estat d’una manera epidèrmica i superficial.

Aquests són els adjectius que, mirant-t’ho amb perspectiva, hem d’aplicar a les polítiques de sostenibilitat que s’han implementat en els darrers anys a l’Estat espanyol. És veritat que el govern del PSOE i Unidas Podemos ha activat una agenda en aquest sentit. Un pas endavant que els permet penjar-se medalles amb molt poca cosa perquè venim de molt avall, ja que el PP mirava cap a una altra banda. Ara es comença a parlar, encara sense grans conquestes, de fixar quotes de reciclatge dignes, d’una utilització racional de l’aigua o d’ajudes a la rehabilitació d’edificis per fer-los sostenibles a nivell energètic. Un tema aquest últim que ens pot servir d’exemple de com hem fet les coses: el Codi Tècnic de l’Edificació de 2007 es va fer amb aquest objectius de la sostenibilitat dels habitatges, però fins al 2013 i amb amenaça de multa europea no es va legislar per transposar completament les lleis europees de 2002 i 2010 sobre aquesta matèria. Es va haver de fer una llei a corre-cuita que va ser un nyap i, en definitiva, seguim tenint edificis que no són sostenibles i que no estalvien energia, però amb unes etiquetes de colors ben vistoses i sense cap rerefons.

És un problema cultural. Percebem la sostenibilitat simplement com un expedient amb el que s’ha de complir, oblidant el propòsit d’un concepte que és d’interès general i hauria de ser percebut com a tal per tota la societat. Però és difícil que això passi quan tens una Administració poc proactiva i poc ambiciosa. Em ve al cap que Catalunya va anunciar al 2013 un pla per arribar al 3% de vehicles elèctrics el 2030, avui 0,32%, la mateixa setmana que Suècia fixava el seu objectiu en el 100%, avui el 40%, i escurçant l’objectiu al 2025. Sense oblidar que la injecció de diners públics en aquestes polítiques és molt baixa, centrifugant el cost del canvi de paradigma cap al sector privat.

Cal un nou marc mental per entendre que, com han fet als països del centre i del nord d’Europa, la implementació de polítiques de sostenibilitat l’hem d’interpretar a màxims i no a mínims, amb governs de polítiques clares. I no s’hi valen tripijocs com els del nou decret de renovables, que amb l’excusa de la transparència i la participació social a la pràctica suposa un endarreriment per a les inversions que necessitem amb urgència per complir amb els objectius que ens hem fixat en aquest camp.

Quan un Michael Corleone turmentat pels remordiments es confessa davant del Cardenal Lamberto a El Padrino III (la menys reconeguda de la saga, però que conté perles com aquesta escena) el jerarca catòlic que va per a Papa li fa una reflexió sobre el cristianisme que ens serveix també per a la sostenibilitat. Lamberto insta al mafiós aspirant a filantrop a fixar-se en una pedra submergida a un estany i li explica que, malgrat portar molts anys rodejada d’aigua, l’aigua no l’ha penetrat, la mateixa frustració que, acumula el cristianisme a la societat occidental: l’envolta sense penetrar-la. Una metàfora que podem aplicar a la sostenibilitat en el context actual.

Necessitem, doncs, que la sostenibilitat ens penetri. No ens podem quedar amb el greenwashing superficial que està explotant el màrqueting. Hem d’interioritzar la transició ecològica com un procés profund i transversal seguint l’esperit dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. I fer-ho des de les grans qüestions ecològiques i socials -que han d’ordenar legislacions més ambicioses que les actuals- als nostres hàbits del dia a dia. Allò de l’ètica de Kant: “No facis allò que si tothom ho fes seria una amenaça per a la humanitat”. En definitiva, es tracta d’aplicar el sentit comú, que ja sabem que és el menys comú dels sentits.

Comparteix: