El temporal de neu i fred que aquest mes de febrer ha afectat l’estat de Texas ha deixat més de 30 morts, milions de persones sense subministrament elèctric, la declaració de zona catastròfica i una lliçó incontestable que, si el lector m’ho permet, em reservo per a més endavant. Ja avanço que l’ensenyança que, al meu parer, deixa aquesta crisi, no és la que ha perpetrat, sense èxit, la maquinària del Partit Republicà: la culpa és de les energies renovables perquè no poden garantir la generació elèctrica en determinades circumstàncies climàtiques. Una fal·làcia que es desmunta sola si tenim en compte que només el 20% de l’energia texana és d’origen renovable i que el subministrament elèctric es va interrompre també a les centrals de combustibles fòssils com el carbó i el gas.

Una dada: a Houston, una de les capitals nord-americanes del sector de l’energia, més del 60% de les llars s’han quedat sense subministrament. És paradoxal que això passi a Texas, considerat el ‘miracle energètic’ dels Estats Units. L’estat fronterer és l’únic que té una xarxa elèctrica pròpia, creada per les autoritats locals -des de fa 27 anys en mans del Partit Republicà- per esquivar la regulació nacional, una autosuficiència exaltada amb orgull per aquest segment polític, històricament dominant a aquesta zona del país. De fet, als Estats Units hi ha tres xarxes elèctriques: la de la Costa Est, la de la Costa Oest, i la de Texas. Ja sabem que vivim a l’era de les fake news, un recurs habitual dels republicans i molt especialment del que, en els últims anys, ha estat el seu messies, Donald Trump, ara ja caigut en desgràcia pels seus propis pecats. Ha estat precisament un home de Trump, l’ex Secretari d’Estat d’Energia del govern nord-americà i ex Governador de Texas, Rick Perry, una de les veus que més demagògia ha fet sobre que la situació límit que han hagut d’afrontar milions de texans té a veure amb la (falsa) dependència de les renovables. No cal ser molt perspicaç per imaginar quins interessos defensen aquests sectors polítics.

Però no ens desviem. Els devia la que, al meu parer, és la gran lliçó d’aquesta catàstrofe climàtica a un territori considerat un ‘miracle’ energètic. Segur que l’han endevinat. Més enllà de l’evident conveniència de comptar amb un mix energètic diversificat, sostenible i interconnectat amb altres xarxes, el que cal és preguntar-se perquè una zona poc propensa als temporals de fred i neu ha patit una anomalia climàtica tan severa. Sí, és, un altre cop, el canvi climàtic. Com a Nova York, quan es va quedar sense subministrament durant l’huracà Sandy; o a Califòrnia durant els incendis forestals. Per posar dos exemples als EEUU, però el problema és clarament global. Recordem les inundacions incontrolades a Àsia o, més recentment, la reducció de la capa de glaç al Pol Nord. Tornant als casos americans, és irònic que els representants republicans de Texas a Washington van votar en contra de cedir la seva energia per ajudar a pal·liar els efectes d’aquestes dues crisis que tenen en el canvi climàtic el seu origen. Ara el karma se’ls ha tornat en contra. Però no només a ells, sinó a tots els ciutadans.

El problema és, doncs, el canvi climàtic i no les renovables. I, aquí, com saben, l’energia hi té molt a dir. Òbviament, perquè per combatre’l hem de potenciar d’una manera més contundent energies netes com la solar o l’eòlica, les úniques que no generen les emissions que acceleren l’escalfament global. I dic ‘més contundent’ perquè, després d’uns anys de paràlisi del sector al nostre país, amb la supressió de les primes i la perversa irrupció del denominat impost al sol -ara ja derogat- se suposa que ara ja estem tots convençuts que potenciar les renovables i descarbonitzar la generació energètica és el camí a seguir. Ho demostra que l’ONU hagi fixat els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, que la transició energètica estigui a totes les agendes polítiques, que la Unió Europea impulsi el Green Deal i els fons de rescat Next Generation, que tenen en aquest repte un dels seus eixos principals. Però, insisteixo, cal alguna cosa més que declaracions d’intencions solemnes i que el greenwashing s’hagi instaurat en el màrqueting empresarial i polític, perquè ara tot el que sona a verd sí dona diners i vots. Però això donaria per a un altre debat… Tenim moltes paraules, però falten més fets. A Catalunya, per exemple, estem sent poc àgils a l’hora de tramitar els nous parcs fotovoltaics. Els plans de la Generalitat marquen l’objectiu de tenir 4.000 megawatts d’energia solar el 2030, i només en portem 75. Esperem que el nou Govern s’ho prengui com una prioritat, ara que estem en fase de negociacions per fer possible la investidura (i el full de ruta de decisions polítiques, que és el que més ens importa als ciutadans).

Però hi ha un altre canvi que, com a societat, hem de fer. Perquè és una evidència que les energies renovables no són tan eficients a l’hora de generar electricitat com les que tenen la seva base en els combustibles fòssils. Les renovables guanyaran regularitat i eficiència amb el seu desenvolupament i amb avenços com el de l’hidrogen verd. Però la millor manera de reduir la petjada ecològica de la generació energètica és consumir-ne menys. I això implica canvis en el nostre estil de vida: el de les empreses i el dels ciutadans. És possible. Podem tenir un sistema econòmic competitiu i uns nivells elevats de benestar si parem atenció, si som més eficients en l’ús de l’energia. Però ens hem d’esforçar tots plegats i hem d’estar receptius i compromesos. Ens estalviarem mals majors i alguna demagògia interessada.

Comparteix:
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *