Els que defensem la necessitat imperiosa d’avançar cap a la sostenibilitat per la via de les mesures polítiques concretes hem mirat aquests dies amb enveja el que estava passant a Alemanya. El nou pacte de govern subscrit per socialdemòcrates, verds i lliberals posa la sostenibilitat com a prioritat absoluta i ho fa amb objectius molt concrets: fixar en el 2030 el deadline de la descarbonització i al 2045 el de les emissions d’efecte hivernacle; impulsar el transport de mercaderies en ferrocarril un 25% pel seu menor impacte ambiental; potenciar els punts de recàrrega i els incentius per superar els 15 milions de vehicles elèctrics el 2030; o accelerar les inversions en energies renovables, quantificades i calendaritzades, per seguir transformant un model energètic ja sense centrals nuclears, entre d’altres.

És un canvi de velocitat política que contrasta amb les negociacions dels pressupostos a Catalunya, que s’han reduït als habituals intercanvis de cromos amb poca presència de les grans qüestions de la transició ecològica que, quan s’han posat sobre la taula, ha estat d’una manera epidèrmica i superficial. Aquests són els adjectius que, mirant-t’ho amb perspectiva, hem d’aplicar a les polítiques de sostenibilitat que s’han implementat en els darrers anys a l’Estat espanyol. És veritat que el govern del PSOE i Unidas Podemos ha activat una agenda en aquest sentit. Un pas endavant que els permet penjar-se medalles amb molt poca cosa perquè venim de molt avall, ja que el PP mirava cap a una altra banda.

És un problema cultural. Percebem la sostenibilitat simplement com un expedient amb el que s’ha de complir, oblidant el propòsit d’un concepte que és d’interès general i hauria de ser percebut com a tal per tota la societat. Però és difícil que això passi quan tens una Administració poc proactiva i poc ambiciosa. Em ve al cap que Catalunya va anunciar al 2013 un pla per arribar al 3% de vehicles elèctrics el 2030, avui 0,32%, la mateixa setmana que Suècia fixava el seu objectiu en el 100%, avui el 40%, i escurçant l’objectiu al 2025. Sense oblidar que la injecció de diners públics en aquestes polítiques és molt baixa, centrifugant el cost del canvi de paradigma cap al sector privat.

Cal un nou marc mental per entendre que, com han fet als països del centre i del nord d’Europa, la implementació de polítiques de sostenibilitat l’hem d’interpretar a màxims i no a mínims, amb governs de polítiques clares. I no s’hi valen tripijocs com els del nou decret de renovables, que amb l’excusa de la transparència i la participació social a la pràctica suposa un endarreriment per a les inversions que necessitem amb urgència per complir amb els objectius que ens hem fixat en aquest camp.

És una qüestió d’ambició. Política i social. No ens podem quedar amb el greenwashing superficial que està explotant el màrqueting. Hem d’interioritzar la transició ecològica com un procés profund i transversal seguint l’esperit dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. I fer-ho des de les grans qüestions ecològiques i socials -que han d’ordenar legislacions més ambicioses que les actuals- als nostres hàbits del dia a dia. Allò de l’ètica de Kant: “No facis allò que si tothom ho fes seria una amenaça per a la humanitat”. En definitiva, es tracta d’aplicar el sentit comú, que ja sabem que és el menys comú dels sentits.

Comparteix:
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *