La Comissió Europea va fer públic ara fa uns dies el cost que tindrà la independència dels combustibles fòssils de Rússia. El preu de quedar lliures de pecat (com a mínim del de continuar finançant l’enemic al que se suposa que combats) és de 210.000 milions d’euros en els propers 5 anys. Una xifra gruixuda que, tanmateix, no s’ha de veure com un cost sinó com una inversió. I això és així perquè el canvi de model energètic ja no és una qüestió de valors i de respecte al medi ambient. És, i això ho saben ja les empreses, un tema de costos. Per això el sector privat, que és mou en una lògica de costos-beneficis, ja ha interioritzat en els seus fulls de ruta l’adaptació a aquest nou paradigma.

En aquest context, tot plegats hem de tenir molt clar que si no accelerem en el desenvolupament de les energies netes -una de les línies que marca la Comissió Europea en el seu pla per deixar de dependre de Putin, juntament amb l’eficiència energètica- els costos econòmics que generarà el canvi climàtic seran molt superiors a aquesta xifra que ara hem d’invertir pel nostre propi bé. Perquè ja no queden dubtes de que si continuem amb l’actual deriva climàtica haurem d’afrontar situacions que tindran un cost molt superior quan intentem reparar-les. I està per veure si ho aconseguirem, perquè no és senzill haver d’assumir que determinats cultius són inviables, que determinades zones es desertitzen, que hem de fer grans infraestructures per garantir l’abastament d’aigua, la descontaminació de territoris, el volum de refugiats que tot plegat provocarà… Tot això són paraules majors a nivell ètic, mediambiental i humanitari, però també a nivell de costos econòmics. Frenar aquestes tendències, que ja estan aquí, és, doncs, una inversió de futur.

Estem doncs en un moment crucial. Però per accelerar aquests canvis és important posar el focus en la dimensió econòmica de tot plegat. Perquè la història ens demostra la condició humana precipita els grans canvis per una qüestió de necessitat, i no tant pels valors i les idees. Fa més de 40 anys que l’opinió pública té clar que els nivells de contaminació són alarmants, però només en fa 10 que la idea dels costos econòmics ha començat a moure voluntats socials, polítiques i empresarials. Primer, molt tímidament i en els últims anys, davant l’evidència, ja de manera més accelerada. Però cal pitjar més l’accelerador, perquè tal com adverteix l’últim informe de l’IPCC, l’organisme de l’ONU que monitoritza l’emergència climàtica, no n’hi ha prou amb les mesures acordades a la comunitat internacional. Unes mesures que, recordem, tenen uns nivells molt desiguals de compliment.

Fa uns anys, les navilieres van veure una oportunitat en el desgel del pol nord, perquè els oferia la possibilitat d’escurçar trajectes travessant-lo. És un exemple de les visions a curt termini que, per utilitzar una expressió col·loquial, signifiquen pa per a avui (engrunes, més aviat) i molta, molta fam per a l’endemà. Perquè el desgel dels pols és una catàstrofe que tindria unes conseqüències irreversibles per al medi ambient i per a l’economia. I no oblidem que economia significa, etimològicament, coneixement i cura de la casa, de l’entorn on es viu. I aquest entorn és el nostre planeta.