El 9 de febrer, el nostre CEO, Marc Segura, va estar publicat a la columna d’opinió del Diari:
Una de les joies de la corona de la transició energètica són les denominades comunitats energètiques, associacions de consumidors d’electricitat constituïdes sense cap afany de lucre justament amb aquest únic objectiu: compartir l’energia generada per una instal·lació renovable de la que són copropietaris i que tot això passi en proximitat. Aquest és el model que marca la Unió Europea.
Però feta la llei, feta la trampa. Alguns grans operadors s’estan beneficiant de la popularitat d’un concepte que té bona premsa perquè s’associa immediatament a la sostenibilitat i a l’estalvi en els consums. Però mes enllà del màrqueting verd que sovint acompanya aquestes propostes, les ofertes econòmiques amb frases ganxo com “sense inversió”, “no li costarà res” o “estalviï des del primer minut” son, en el fons, trampes, perquè si s’analitzen bé resulta que, si bé l’operador assumeix inicialment amb totes les despeses, també és cert que vincula al client i l’edifici on fa la instal·lació generant unes obligacions i pagant, sovint, un preu de la energia que no és renovable a preus per sobre del que es podria trobar al mercat en una gestió lliure de compra.
Això suposa un gran frau a la idea de comunitat energètica que fixa la Unió Europea. Primer, perquè segons les autoritats europees només és comunitat energètica la que es constitueix pels propis consumidors amb l’únic objectiu comú de compartir energia en proximitat i sense cap afany de lucre. L’altre requisit és que els seus membres han de tenir llibertat absoluta per entrar-hi i per sortir-se’n.
Això exclou propostes que algunes comercialitzadores del mercat energètic estan fent arreu aprofitant la sensibilització de la població amb els aspectes mediambientals o amb la falsa expectativa que estalviaran diners a la seva factura elèctrica. El seu model assimila una determinada modalitat d’autoconsum col·lectiu a aquest concepte de connotacions tan positives de la comunitat energètica. I tot per guanyar-hi diners a costa de la ingenuïtat dels clients, que cauen a la trampa i permeten que el gran operador es quedi amb la titularitat de la instal·lació i els vengui l’energia, a ells i a altres consumidors.
No soc un expert en el tema, però això sona a publicitat enganyosa. I no només per la part filosòfica, també pel que fa als números. En efecte, com hem explicat, la promesa d’aquests operadors és que no cal inversió i que no t’has de preocupar de res. Però no és veritat, perquè de seguida et carregaran quotes d’afiliació i et repercutiran preus de l’energia que oscil·laran per sobre dels preus de mercat, a més de quotes de permanència i altres figures que faran molt evident que aquella idea que havia entrat amb tanta vaselina en realitat és un engany.
Un engany que fa mal al repte col·lectiu que tenim plantejat. Perquè aquestes males praxis i el boca-orella que generen creen desconfiança al voltant d’una modalitat clau en la transició energètica cap a un model basat en les energies renovables. Els operadors s’aprofiten d’un borreguisme molt arrelat a la nostra cultura i que hem de saber revertir: entendre que hem de fer les coses per nosaltres mateixos, que si ens empoderem, si apostem per la cooperació, si busquem finançament, si, en definitiva, ens convertim en agents de canvi de la transició energètica farem fora del terreny de joc a aquests models de benefici que aprofiten el greenwashing i serem els ciutadans els que ens emportarem els beneficis del procés. Els generals, contribuir a frenar el canvi climàtic, i els particulars, l’estalvi real en la despesa en consums energètics, que és on aquests operadors intenten seguir posant-se les botes, com han fet sempre.
